PER QUAN VINGUI UN ALTRE MAIG !

Desmitificar el Maig del 68 i trobar tots els paràmetres que el van fer possible. Aquesta és una de les idees centrals del 40è aniversari del Maig del 68, de la revolta occidental i dels signes d'aquell temps. Premià de Marx ho celebrarà. Observarem les línies obertes. Capturarem els punts de fuga que, des de Maig, ajuden a subvertir el matrix d'avui. Fora de la mitologia light i lluny del neocostumisme socialdemòcrata estètic (la revolta convertida en una festa multicolor digna del suplement de El País). Premià de Marx saluda el maig. Mentres els nacionalistes canten per quan vingui "un altre juny", els marxians convoquem "un altre maig".

Reflexions i propostes des de Highgate i Premià de Marx davant un nou cicle polític

23 CONSIDERACIONS
PER RELLANÇAR ICV,
L'ESPAI ROIG I VERD
I EL PROJECTE ECOSOCIALISTA (*)

ICV ha aconseguit en els darrers anys apareixer com una força política de referència al sí de l’esquerra plural que governa Catalunya i, en menys mesura, al sí de l'esquerra difusa que existeix en diversos àmbits socials del país.
Després d’un període difícil, ICV ha viscut una recuperació política relativa fruit d’una implicació en processos socials de repolitització viscuts en el darrer cicle: del NO a la guerra i el moviment altermundista, passant per els moviments ecologistes, en favor d’una altra cultura de l’aigua, contra la MAT o front el model desarrollista defensat per l'establishment del país.

La relació d'ICV amb els moviments socials en el període previ a la formació del govern tripartit, acompanyada de la reunificació de l’espai roig-verd que representa la coalició ICV-EUiA, van contribuïr en bona mesura a centrar el projecte polític i a aconseguir una traducció electoral positiva. Aquesta tendència s’atura des de la constitució del segon tripartit que, paradoxalment, és el govern que ICV-EUiA afronta venint d'una pujada electoral superior que coincideix amb el descens dels altres partits de l'Entesa.
ICV, tot i governar amb més atribucions, experimenta en paral·lel una disminució del seu caràcter aglutinador i organitzatiu, amb dèficits importants en la seva relació amb moviments socials dels quals n’ha estat referent, i una dificultat afegida en experimentar una certa desafecció col·lectiva i la disminució del creixement entre sectors propers i, especialment, del propi entorn ideològic.
La tremenda pressió practicada per la dreta mediàtica, tot sigui dit, ha contribuït seriosament a un reduccionisme desorbitat del nostre projecte i de la nostra imatge públic. Aquest extrem, però, no ens pot eximir de la necessària assumpció dels errors que faciliten l'existència de percepcions distorsionades del projecte.
Tenim un greu dèficit comunicatiu i una limitada capacitat de resposta i d’incidència. Totes aquestes consideracions prèvies fan necessària la revisió i l’enfortiment del projecte. ICV necessita revulsius efectius que ens facin avançar pel camí de la recuperació política i organitzativa. Apuntem alguns elements de reflexió:

Agendes, discursos i pràctiques
01
Fer política d’esquerres, com la entenem molta gent d’ICV, és un exercici de gran complexitat en la mesura que requereix una ubicació difícil en els terrenys institucionals, socials i del discurs general. Els tempos de la política de partit, lluny de consideracions històriques o geoestratègiques, estan molt condicionats per eleccions i per aspectes derivats d’aquestes que planen en excés damunt de les nostres relacions amb la societat.
Els cicles electorals tenen unes agendes determinades que marquen els discursos i la projecció social i mediàtica de les formacions polítiques. ICV (i la coalició), però, no pot defugir aquestes contingències i les ha de saber tractar, inscrivint-les en una agenda general que supera el marc estrictament institucional, per que són útils per verificar l’estat d’acceptació del projecte per part de la societat.
L’agenda general ha de ser l’ordenament del nostre projecte i aquest hauria d’incloure les claus comunicatives, de producció política i d’activitat dels seus membres.
02
Funcionar amb doble agenda exigeix una clarificació política que permeti incidir en els àmbits institucionals i socials sense perdre de vista que aquesta determinació és el que ens configura i que de manera genèrica anomenem el projecte ecosocialista.
03
L’ecosocialisme necessita una divulgació a fons. L’ecosocialisme com a concepte global innovador, del “socialisme del segle XXI”, ha d’arrelar al si de la mateixa organització i, des d’aquesta, s’ha de projectar entre aquells sectors que conformen el que anomenem el nostre “entorn”.
04
L’ecosocialisme ha d’aparèixer en termes de discurs i de pràctica. Estem davant d’una aposta estratègica que té com a referències ideològiques les que es deriven de la situació ecològica global i del nou curs del capitalisme actual que, en el seu procés de reinvenció, mostra formes de dominació i d’explotació d’escala variable. Tractant-se, doncs, d’un paradigma, convé que sigui contrastat amb els diversos subjectes proclius a aquesta política (a escala partidària, sindical, associativa, intelectual).
A grans trets, per extendre a la societat la nostra proposta ens cal afinar en tres grans dominis:
a) El de la comunicació.
“La lluita de discurs”. ICV ha de desplegar missatges múltiples amb els “timbres” corresponents a cada àmbit d’intervenció: institucional, d’acció col·lectiva al sí de la societat i des de la pròpia forma-partit. Sense jerarquització. Per exemple: El discurs de “presidència” de partit ha der ser un discurs de perfil, no un discus de “governant” del país o, menys encara, de conseller d’interior. Un partit que vol ser de govern i de lluita no pot desvirtuar aquestes dues característiques primant una en detriment de l’altra i viceversa.
b) El de la producció sociopolítica.
És a dir, l’àmbit de relació directa entre partit i societat:
La capacitat programàtica.
La concurrència electoral.
L’acció de govern o d’oposició.
Les respostes micropolítiques i de política general (local, nacional, d’estat, internacional).
La relació amb el que es “mou”.
La interrelació discursos/espais de pràctica política.
c) El de la dedicació personal i col·lectiva a la política.
La consideració i el respecte de la figura de l’adherit com a centre del subjecte polític actiu. Els càrrecs públics, els activistes socials, els càrrecs de direcció del partit: parts d’un tot orgànic.
La representació als òrgans de direcció i de coordinació.
Els espais i les formes de treball col·lectiu.
La recuperació del sentit ètic i il·lusionant de la pràctica política (aquell concepte dels 70 de “ t’avorreixes o fas política”).

Ecosocialisme: etiqueta o projecte?
05
Pensem que el projecte ecosocialista és percebut en termes simplistes i esterotipats que allunyen aquesta formulació del que volem difondre. No s’entén ni s’explica prou bé el binomi ecologia-esquerra.
La caricaturització de l’ecologisme com a substitut de les causes socials és un hàndicap constant que no sabem desactivar.
06
Tot i la transformació de la classe treballadora en estrats múltiples, l’esquerra és genèricament una expressió plural d’aquesta dins d’un conjunt de formes de representació partidària, sindical o cultural. ICV i la coalició han d’arrelar en l’àmbit laboral i respondre als reptes que suposa.
En aquest context mereix un tractament específic la pèrdua d’incidència directa d’ICV entre la classe treballadora en general, el món de l’exclusió i de la precarietat múltiple. Necessitem una dedicació organitzada i militant en els nuclis del moviment obrer i sindical i en les noves formes (minoritàries encara, però emergents) de contestació a la mateixa precarietat i l’exclusió social. Aquesta temàtica hauria d’actuar de focus per articular vies que facilitessin la interpretació, organització i concreció del treball de base del partit, com s’ha fet a vegades en altres moviments de nou tipus que requereixen cobertura política (consumidors, ambientalistes, pacifistes, cooperatius).
La complexitat d’una esquerra que proposa polítiques d’equitat social dins d’una concepció radicalment diferent de les relacions entre l’economia i les formes de vida generals, necessita guanyar posicions en la batalla de la comunicació. Com fer-ho és un repte urgent. Demostrar que l’ecologisme no substitueix el socialisme, és una tasca cultural de primer ordre.
07
Ens cal una menció especial a la pràctica política internacional d’ICV que necessita una reconsideració i un impuls, més enllà dels límits derivats de la representació de la família verda europea o de les forces d’esquerra més tradicionals. Ens hem de plantejar a fons el tema del paper d’un partit com el nostre en el context internacional i en les relacions amb àmbits sociopolítics i culturals a escala internacional, no només en termes supraestructurals. No es tracta de reafirmar l’espai verd europeu en sentit tancat ni de plantejar altres aliances d’esquerres. En tot cas, des de les posicions actuals, hauriem de dónar un impuls a una esquerra verda més oberta a totes les tradicions i innovacions que suposa la pluralitat d’esquerres europees i d’arreu del món i no només referint-nos als partits polítics.
08
Sabem que juguem en camp contrari i que la simplificació mediàtica i cultural configura les percepcions de la política de manera extrema i aquesta és percebuda en forma d’auca o de relat aïllat d’un compartiment més de la producció d’imatges. Aquest camp és el que l’establishment polític, mediàtic i econòmic modela a diari. La nostra ubicació, lluny del reduccionisme “reformisme vs antisistema”, és complexa perquè es desplega en tres registres:
a) “a favor” (perquè, malgrat tots els dèficits, apostem pel sistema de representació democràtica, de l’estat de dret, del contracte social i, alhora, el volem ampliar i consolidar)
b) “en contra” (perquè els dèficits democràtics i el descrèdit del sistema general requereixen posicionaments crítics, de protesta, de proposta i d’inconformisme)
c) “més enllà” (perquè el nostre projecte té unes aspiracions, en temps i espais incerts, que inclouen altres paradigmes polítics, socials, econòmics i culturals)
09
Feta aquesta consideració, convé preguntar-nos sobre quin nivell d’assumpció tenim al si de l’organització de la definició ecosocialista en termes substancialment diferents dels que s’expressa en el relat mediàtic. La qual cosa pressuposa la necessitat de fer més discurs, més ideologia, més formació i més contrast portes enfora de la forma-partit.

Apoteosi bipartidista espanyola, singularitat política a Catalunya.
10
La darrera campanya electoral, la de l’apoteosi bipartidista, ha portat un descens de l’audiència electoral i de la percepció d’ICV (i de la coalició) entre el seu entorn en tant que formació política amb perfil propi i capaç de representar una certa operativitat en el denominat mapa polític. Malgrat aquestes consideracions, ICV va fer una campanya especialment programàtica i ideològica, cosa que hauríem de valorar de manera positiva en uns temps de marcada transmutació dels projectes polítics en parts integrades d’un tot mediàtic-cultural-econòmic. El factor IU, els factors específics de ICV-EUiA, la llei electoral (que hauria de ser contestada tot l’any i no només quan és un fet consumat), planen en un fet polític preocupant: la funcionalitat d’ICV-EUiA en el marc polític general està profundament tocada i les perspectives són molt adverses a curt i mitjà termini. El tema electoral, sense ser el “tot” de la política, té una important utilitat: ens indica el grau d’acceptació del que som i del que oferim i el punt d’operativitat que podem tenir. Cal valorar tots els impactes sense excloure cap factor intern i extern. També es fa evident que no podem generalitzar la situació crítica si tenim en compte el paper de força de govern que té ICV a nivell de Catalunya, i que convé perfilar i reorientar en favor d’una major plasmació del que significa aquest fet dins d’un govern a tres amb una imatge de bipartit i una hegemonia socialista a prova de tota mena de crisis (només cal veure els nuls efectes de la crisi d’infraestructures en el gruix del vot socialista més recent). Els hàndicaps de governar tenen uns costos molt diferents en forces com ICV, amb vots justos, sempre pugnant per no desaparèixer del mapa, exposats a un entorn social propi molt exigent en matèria econòmica, social, ecològica, nacional o sectorial.

Una assemblea nacional d’ICV que parli de “tot” allò que és polític: del discurs, de la producció política i de les persones que el fem possible.
11
La convocatòria de l’Assemblea Nacional d’ICV ens arriba oportunament per posar totes les inquietuds damunt la taula i, al mateix temps, ens pot facilitar un acostament organitzat entre les diverses estructures del partit, la militància i l’entorn d’ICV.
12
Aquesta Assemblea, a diferència de l’anterior, no pot fer una anàlisi general i unes propostes d’acció orientades en excés als objectius electorals del nou cicle. Hem apuntat més amunt que no hem de defugir l’agenda electoral, cal tractar-ho, però s’ha de fer sense convertir l’assemblea en un observatori del mapa polític nacional i del paper que podem tenir en aquest des d’ICV.
13
L’Assemblea, aquesta i totes, hauria de ser un procès obert a diversos aspectes relacionats amb el projecte ecosocialista que inclouen, i desborden, l’anàlisi monotemàtica del nostre paper en el Govern de la Generalitat i les polítiques institucionals que defensem des dels municipis, diputacions i altres àmbits de decisió.
14
Pensem que l’eix de l’Assemblea ha de girar entorn de la dimensió política de fons del projecte ecosocialista en relació amb el nou curs del capitalisme a escala mundial, europea, estatal i catalana.
D’aquest eix es deriva metodològicament el tractament específic de cada àmbit polític, social i econòmic, i ha d’incloure els objectius i posicionaments en relació amb els diversos àmbits d’intervenció, evitant que uns temes es mengin els altres.
15
Cal recuperar el sentit integral d’una assembla nacional on s’analitza i es marquen línies d’intervenció futures més generals, i que d’aquestes es derivin les pautes a seguir en relació amb els cicles electorals, els moviments socials, el creixement organitzatiu i la divulgació del nostre projecte polític (que no s’ha de confondre amb els programes electorals de conjuntura, que ja es tracten a les convencions programàtiques).
16
En resum, l’Assemblea nacional ens ha de servir per escurçar les distàncies entre les polítiques institucionals i les polítiques generals, entre els organismes dirigents i una base necessitada d’estímuls evidents en el dia a dia i en el treball sectorial sovint condicionat per posicionaments i pràctiques de l’àrea de govern.
17
Proposem de manera genèrica un seguit de línies d’atenció:
17a
- Donar centralitat política als temes ideològics. Necessitem una major expansió en els àmbits de debat i d’opinió del que caracteritza el fons del projecte ecosocialista. Aquesta expansió inclou el marc del mateix partit, massa habituat a esperar el que de manera rutinària ens marca l’agenda preelectoral, electoral i postelectoral.
17b
- Una dada que s’aguditza en els darrers temps electorals és la percepció “verda en detriment de roja” del que és ICV. És un tema polític, ideològic i comunicatiu.
ICV és una formació d’esquerres que incorpora l’ecologisme i la democràcia radical en el seu ideari i, en comptes de mostrar aquesta innovació plural, es projecta una imatge basada en una substitució estereotipada de la lluita social per la gestió mediambiental “pintoresca”.
No cal dir que aquest estereotip està explotat des de les tribunes d’opinió i grups mediàtics més dretans (el cas “Godó” és obsessiu).
Ens cal mostrar amb polítiques, formes de comunicar i pràctiques de base que l’ecosocialisme “suma” des de l’esquerra.
17d
- Aprofundir en el binomi partit de govern, partit de lluita. Recuperar el concepte sociopolític en la nostra pràctica política.
17e
- Consolidar la coalició. Amb EUiA i amb altres col·lectius, hem de donar un pas endavant extenent la coalició als àmbits territorials i sectorials. La coalició hauria de ser el marc sociopolític immediat on la gent d’ICV incidim i construïm unes relacions d’entorn. La consolidació de la coalició des de la base assegura un efecte multiplicador en forma de creació d’un àmbit més flexible de trobada entre gent “genèricament” d’esquerres. A les poblacions on s’ha experimentat aquest procés es verifica el seu encert.
17f
- Sense entrar en dinàmiques personalistes o de poder (toquem fusta: no som ERC), hem d’acceptar de manera natural que ICV necessita canvis importants en l’equip dirigent.
Els actuals dirigents han portat el partit a un període de notable representació i de capacitat de govern, ara toca valorar-los pels seus encerts i, també, per errors que compartim des de molts angles.
17g
-Els darrers resultats electorals indiquen un retrocés que cal abordar a partir de les dades específiques d’aquest període. El paper dels dirigents públics i governamentals d’ICV en aquesta davallada és notori. No s’aprofita políticament i ens afecta en les relacions amb el nostre entorn.
17h
-Es constata una desafecció interna i una manca d’estímuls entre els adherits i adherides, especialment des de la segona etapa del govern tripartit i, en concret, amb la situació creada arran de l’assumpció del Departament d’Interior per part del president del partit.
No entrem en les consideracions sobre l’encert o desencert d’aquesta mesura, el que compta és que la confluència en la màxima representació d’ICV de la presidència del partit i d’una conselleria d’eminent perfil institucional “d’ordre”
ens condiciona per poder projectar positivament les diverses línies d’atenció que hem anotat anteriorment.
17i
-Cal revisar els desencontres que produeixen accions de govern que afecten considerablement el nostre perfil polític. Els episodis relatius a la política de l’aigua, la manca de tacte en la relació amb sectors proclius a la crítica (parcialment justa) o l’ajornament indefinit al si del govern del que ha de ser una posició unitària o dividida sobre els temes MAT, 4r Cinturó, amb tot el que representa de projecció d’ambigüitats. Afegirem l’impacte negatiu de les fotografies amb el líder de l’empresariat constructor arran de la signatura de la Llei d’habitatge, quan és sabut que els actors del pacte han estat diversos i molt representatius, tot i coincidint en el temps amb la irrupció de plataformes sobre el dret a l’habitatge amb les quals mantenim grans afinitats ideològiques i que mostren un camí interessant de repolitització social que hem de valorar positivament.
17j
-Avui ICV no té un lideratge amb projecció política ideològica i social. Avui ICV apareix subsumida a un institucionalisme sense marge de maniobra que condiciona la presència de la militància al si dels moviments socials i del teixit associatiu més exigent i proper a les nostres posicions.
Necessitem una presidència i un lideratge d’ICV més col·lectiu, amb veus i respostes als temes de totes les agendes. Als temes de les agendes socials i polítiques.
Aquesta mancança ens pot impedir donar el salt endavant, començant per la nostra gent, la coalició i l’entorn.
18
Podem fer una assemblea que es proposi actualitzar els objectius que han de configurar totes les agendes i que canviï, amb bona mesura i sense exclusions, les estructures dirigents al servei d’una projecció política de perfil propi, institucional i social.
19
Volem una assemblea que parli més enllà (i també) del que passa a la plaça Sant Jaume. Que ens impliqui a tots i totes en un projecte de transformació social - l’ecosocialisme- que no s’atura en l’agenda del proper cicle.
20
Volem una direcció i uns portaveus públics que parlin d’ecosocialisme, del que passa al món, dels reptes socials i polítics d’Europa i de Catalunya.
ICV necessita comunicar el que som i el que volem ser com a partit, com a part d’una esquerra roja i verda més general i el model de societat que volem i que no encaixa massa dins del relat general vigent.
21
Necessitem uns dirigents públics que portin el revulsiu necessari a una organització desorientada enmig dels institucionalismes excessius, dels estereotips mediàtics que ens pengen i de la pèrdua de contacte amb l’entorn.
22
Les primàries internes no haurien de ser un procés d’elecció de dirigents de transició. Si el canvi de president és necessari (i ho és), no és hora de plans “per fases” ordenades en funció dels relleus estrictament generacionals. El revulsiu del canvi de lideratge és una part fonamental del procés de rellançament d’ICV, s’ha de fer en aquest nou cicle i sense donar peu a especulacions i balls de noms. L’Assemblea nacional l’hauria de fer efectiu al costat d’una decidida política de reactivació de les virtuts diferenciadores d’ICV i de les possibilitats obertes d’una coalició més gran, decidament sociopolítica, de govern i de carrer.
23
Hem de donar un salt endavant, sense por i sense exclusions, de manera entenedora: facilitant una etapa tant o més positiva com la que hem viscut en el darrer cicle, abans dels retrocessos a les municipals i legislatives.

.......
(*) L´ús que es fa del terme ecosocialisme em remet més a la teorització general d’arrel marxiana que proposa Michel Löwy que a la que s’utilitza sovint en el discurs oficial orgànic d’ICV.
L’escasa recepció que té el Manifest Ecosocialista de Löwy mereix una visita a aquest text. A la xarxa el trobareu cercant “manifiesto ecosocialista”

l'esquerra sense por superarà el tsunami bipolar

Premià de Marx no es retira. Les eleccions són episodis de contingència. La primera feina després del cop bipartidista passa per la recuperació de la cartografia social de l'esquerra. El PSOE es presenta com a força d'esquerres justament per la mesura extrema de la dreta pepera. L'espai electoral a l'esquerra del PSOE és petit. L'espai sociopolític és gran i obert. Treballem per una esquerra sociopolítica, intelectual, cultural, sindical i universal. La nostra coalició és l'espai de confluència de verds i rojos. És una aposta institucional i social. Tenim feina.

SENSE POR

La democràcia és millorable. La democràcia és imperfecta. Els partits no ho són tot. Les eleccions són importants. Les eleccions, però, no expressen la totalitat de les representacions socials. Dit això, es pot anar a votar i ens podem presentar, si volem. Les esquerres no són només els partits que s'autodenominen d'esquerres. Les esquerres s'expressen de moltes maneres: socialment, culturalment, orgànicament. Les esquerres són plurals.
La dreta espanyola (i la catalana) expressa uns interessos i els defensa. L'esquerra és plural. El PSOE ens vol fer creure que NO hi ha vida a la seva esquerra. L'esquerra, l'altra, viu i expressa propostes variades. Joan Herrera i Gaspar Llamazares, la gent de l'esquerra roja i verda, són una altra part (i no ho són de manera exclusiva) de l'esquerra política.
El PSOE vol tensió (zp dixit) i vol posar-nos la por al cos. Ho sento així, molts ho sentim així, el dia 9, SENSE POR passarem de les crides propagandístiques del bipartidisme.
SENSE POR, aquest blog demana el vot a Joan Herrera, el vot a la coalició ICV-EUiA. L'endemà del dia 9, seguirem fent feina social, cultural i política per canviar les coses, per marcar la línia d'un projecte més ampli de transformació (més enllà, però no en contra, dels partits que el vulguin i, sobretot, amb la brujula orientada socialment).
La reflexió va per aquí, per el territori dels matisos, dels errors i dels encerts.
Que no ens vinguin amb mandangues!

CINC TESIS MARXIANES DE PREMIÀ DE MARX PER VOTAR EL DIA 9 DE MARÇ

El dia 9 de març PREMIÀ DE MARX votarà ICV-EUiA.

1) Votarem perquè el fet de votar és una part més de la nostra lluita i perquè abans i després de votar seguirem escampant el nostre discurs i els nostres programes per un socialisme ecològic i transformador.
2) La síntesi del verd i el roig passa per el sentit de fons d'aquesta coalició que uneix la pluralitat de dos formacions diverses com ICV i EUiA.
3) Les eleccions són un punt de referència, no són una finalitat en sí mateixa. Dit això, els marxistes heterodoxes que transitem per PREMIÀ DE MARX, no estem disposats a seguir les cantarelles de l'abstencionisme pseudoesquerrà o del nacionalisme ultra transvestit en unitats populars a cop de tambor i fanfàrria.
4) No lluitem per el poder. Lluitem per l'hegemonia de les idees de canvi i de socialisme.
5) L'incident electoral ens mostra un àmbit d'intervenció. No el defugim. Tampoc, però, ens oblidem del dia a dia, de fer amb la millor dedicació possible que aquesta coalició verda i roja creixi, hegemonitzi l'espai social i que planti cara al matrix socialdemocrata i televisiu.
Premià de Marx amb Joan Herrera.
Premià de Marx amb Gaspar Llamazares.

KARL MARX, L'HUMANISME MARXIÀ (PER SI ALGÚ ENCARA TÉ LA BARRA DE DIR EL CONTRARI)

Gentilesa de José Luís López Bulla (visiteu el seu magnífic bloc: "metiendo bulla")

ARTICULO DE KARL MARX SOBRE LA PENA DE MUERTE aparecido en el New York Daily Tribune (18 de febrero de 1853. The Times del 25 de enero, bajo el título "Aficionado de la horca", publica las observaciones siguientes:

"Siempre se ha señalado que en nuestro país siguen a una ejecución pública casos de ahorcamiento —suicidio o accidente—, como consecuencia del poderoso impacto producido por la ejecución de un criminal conocido sobre los espíritus mórbidos e inmaduros."En los diversos casos citados por The Times para ilustrar este señalamiento, entre otros encontramos el de un alienado de Sheffield quien, luego de haber hablado con otros alienados sobre la ejecución de Barbour, terminó con sus días ahorcándose. Otro caso es el de un muchacho de catorce años que también se ahorcó.A un hombre sensato le costaría mucho adivinar en favor de qué teoría son enumerados estos hechos: nada menos que una apología sin ambages del verdugo, al mismo tiempo que un panegírico de la pena de muerte como la ultima ratio [último recurso] de la sociedad.

Es esto lo que figura en un artículo faro de un "diario faro".The Morning Advertiser, en una muy acerba aunque justa crítica de esta predilección por la horca y de esta lógica sanguinaria del Times, entrega los siguientes datos muy interesantes, referidos a 43 días del año de 1849:

El mismo Times reconoce que este cuadro muestra que no solamente suicidios, sino que también crímenes de los más horrendos se cometen después de la ejecución de los criminales. Cosa sorprendente, el artículo en cuestión no produce ni un solo argumento que favorezca la teoría bárbara que propone. Sería muy difícil, si no imposible, establecer un principio por el cual se pudiera fundar la legitimidad o la pertinencia de la pena de muerte en una sociedad que alardea de ser civilizada. De manera general la pena de muerte ha sido defendida en tanto que medio de enmienda o de intimidación. ¿Pero con qué derecho me infligís una pena para enmendar o intimidar a otra persona?

Sin tomar en cuenta que existe la historia —y también cosas como las estadísticas— para establecer como total evidencia que desde Caín el mundo no ha sido ni enmendado, ni intimidado por la aplicación de penas. Al contrario. Desde el punto de vista del derecho abstracto, existe una sola teoría del castigo que reconoce abstractamente la dignidad humana, es la teoría de Kant, especialmente en su versión más intransigente tal cual la ha formulado Hegel. Hegel dice "La pena es el derecho del criminal. Ella es un acto de su voluntad propia. El criminal proclama que la violación del derecho es su derecho. Su crimen es la negación del derecho. La pena es la negación de esta negación y por consecuencia una confirmación del derecho, que el criminal solicita y se inflige a sí mismo."Sin ninguna duda esta posición de principio es algo seductora, en la medida en que Hegel, en lugar de ver en el criminal un simple objeto, esclavo de la justicia, lo eleva al rango de un ser libre, que dispone de sí mismo.

No obstante, al mirar la cosa de más cerca, nosotros descubrimos que el idealismo alemán, en este caso como en la mayoría de los otros casos, no hace otra cosa que aportar a las leyes de la sociedad existente una consagración trascendental. ¿Acaso no es una trampa sustituir la abstracción de la "libre voluntad" por un individuo con sus motivos reales, con todas las relaciones sociales que lo encierran, una sola de las múltiples cualidades humanas toma el lugar del propio hombre? Esta teoría que considera la pena como el resultado de la propia voluntad del criminal, no es otra cosa que la expresión metafísica de la antigua ius talionis [ley de Talión]: ojo por ojo, diente por diente, sangre por sangre. Para hablar claro, y dejando de lado cualquier circunlocución, la pena no es otra cosa que un medio para la sociedad de defenderse contra la violación de sus condiciones de existencia, cualquiera que pudiera ser su carácter. ¿Pero qué clase de sociedad es esta, que no conoce mejor instrumento para defenderse que el verdugo y cuyo "diario faro" proclama al mundo entero que su propia brutalidad es una ley eterna?En su excelente y sabia obra, "El Hombre y sus Facultades", Quételet escribe:"Existe un presupuesto al que se abona con una espantosa regularidad, se trata del de las cárceles y de los cadalsos (...) Podemos predecir cuantos individuos mancharán sus manos con la sangre de sus semejantes, cuantos van a ser falseadores, cuantos envenenadores, más o menos como se puede pronosticar la cifra anual de nacimientos y de defunciones."En un cálculo de probabilidades criminales que publicó en 1829, Quételet predijo con una sorprendente seguridad no solamente el número, sino que toda la variedad de crímenes que iban a ser cometidos en Francia en 1930. No son tanto las instituciones políticas propias de un país, sino más bien las condiciones de base de la sociedad burguesa moderna en su conjunto las que producen un número medio de crímenes en una parte nacional dada de la sociedad —he aquí lo que muestra el cuadro siguiente comunicado por Quételet para los años 1822 al año 1824—. De cien criminales condenados encontramos los datos siguientes en América y en Francia: Si los crímenes, al ser considerados en gran número, manifiestan en su frecuencia y su naturaleza la regularidad de los fenómenos naturales; si, como lo afirma Quételet, "sería difícil decidir en el cuál de los dos dominios (el mundo físico y el sistema social) las causas actuantes producen sus efectos con mayor regularidad", entonces —en lugar de magnificar al verdugo que ejecuta una parte de los criminales con el único fin de dejarle el lugar a los siguientes—, ¿acaso no es necesario reflexionar seriamente en cambiar el sistema que engendra tales crímenes?

PREMIÀ DE MARX, PREMIÀ DE MAIG

Un llibret neozelandenc sobre Marx. M'agrada el dibuix. Em recorda la cèlebre fotografia de Frank Zappa. Marx apareix sovint a les lectures oportunes i aquest any tornarà a viure, immortal com és, i observarà com es fan els deures de recuperació del sentit d'un esdeveniment a recordar i a capturar:
L'esperit del maig del 68 a quaranta anys vista.
A Premià de Marx farem els deures amb la millor de les intencions, recordarem i parlarem de la revolta inconclusa, del maig del 68, de les seves grandeses i misèries, dels rebels i dels cagats. Marx ens examinarà, atent, assegut a la tassa del vàter i els que volem ser comunistres prendrem nota. Més que mai, el desconcert davant del matrix requereix matèria grisa, matèria sensible del mestre Carles.
Premià de Marx, Premià de Maig. 1968/2008. En parlem.